dissabte, 11 de febrer del 2017

El caçador de llebres

Valeri Serra i Boldú és un altre dels folkloristes i recopiladors de contes que tenim a casa nostra. Ens ha deixat reculls de rondalles, cants, jocs, danses, endevinalles, usos i costums, etc. No sé si va ser tan famós com Joan Amades però cal reconèixer-li una feina notable.

El caçador de llebres és una d'aquelles perles que ha produït la nostra rondallística. Un conte senzill que sempre ha tingut un gran èxit en tots els auditoris on l'he explicat. És especialment recomanable per a la mainada més xica, encara que els més ganàpies també s'han fet un tip de riure.  A mi sempre m'ha sorprès que una contalla tan innocent com aquesta sigui tan ben rebuda per nens que tenen ganes de riure. També val a dir que la versió de Teresa Durán és per mi molt millor que l'original. Per aquesta raó m'he decidit de posar les dues versions perquè trieu al vostre gust.


El caçador de llebres


Una vegada a Cervera hi havia un caçador molt destre i un bon xic murri, que sempre en feia cent per un diner.

Va succeir que, un dia, va tenir de caçar i tot justament portava una llebre més alta que ell.





Feia una patxoca! I no n'anava poc, de cofoi, amb aquella llebrassa!


En ésser a la costa de Sant Francesc el van voltar tot de veïns, i mentre estaven comentant la destresa del caçador, el jutge de pau s'ensopega a passar per allí i, en observar tanta de gent, s'hi atansa.

Veu que es tractava d'una llebre i diu al caçador.

—Magnífica llebre! Que la tens per a vendre?


—Sí, senyor, per a vendre és.

—Quant en vols?

—Set pessetes.

—Molt bé; te'n donaré vuit i me la portaràs a casa.

El paga i se'n va content, pensant en el dinar que tindria el dia següent.

El caçador marxa cap al carrer Major, i en embocar pel carrer de Canaletes troba un advocat.

—Hola! Tu sempre amb la caça; què has agafat, avui?

—Sí, miri, una llebre.

Se la mira i li diu:

—Que te la vendries?

—Prou, prou, doni-me'n set pessetes i és seva.

—Ja està dit, i te'n donaré vuit si me la portes a casa.

—Està molt bé! D'ací a mitja hora la hi tindrà.

Paga l'advocat i marxa, i el murri del caçador, tot cami­nant, pensa que havia fet un bon negoci puix que havia venut dues vegades la llebre, i el que era millor, l'havia cobrada.

Tira endavant el caçador i quan és a la plaça de Santa Anna troba el jutge de primera instància, i en veure la llebre li diu:

—Oh, quina peça més esplèndida! Quant en voleu, que us la compro?

El caçador es grata l'orella i pensa com se'n sortiria d'aquell bullit, però temptat per la cobdícia, diu:

—Set pessetes.

—Corrent, és meva. —I butxaquejant compta vuit pessetes i les hi dóna.

—Què fa? Me'n dóna una de més.

—És perquè me la portis a casa.

—Estigui tranquil. Ja ho faré.

Marxen un i altre contents. El jutge de primera instància pensant en l'alegria que hi hauria a casa seva, i el caçador pensant que la llebre ja li havia valgut vint-i-quatre pessetes.

El gran golafre no en va tenir prou encara, sinó que, fre­gant les mans de satisfacció, se'n va a cal Tallets, que ja n'era prop, i diu al fondista:

—Escolteu: porto una llebre per a vendre. Quant me'n doneu de guisar-la i deixar-me'n fer un tip?

—Home! Què et diré, jo? Sembla que és grossa. Quant has pensat, tu?

—Vuit pessetes i no en parlem més.

—Doncs no en parlem més. Vine demà a dinar i menjaràs llebre.

El caçador estava més que satisfet del preu que havia tret de la llebre; vuit pessetes cada vegada de vendre-la, durant tres vegades i àdhuc ara, per torna, se n'atiparia. Oh!, no cabia a la pell de content.

Va passar aquella nit i a cap de les tres cases que havia venut la llebre no la van veure.

Intrigats uns i altres, els compradors van anar a casa del caçador, però el caçador no hi era.

L'advocat es va trobar amb el jutge de pau.

—On tireu?

—Sí, vegi, que ahir vaig comprar una llebre a un caçador amb encàrrec de portar-me-la a casa i no ho ha fet.

—Que és en Tal?

—Sí; per què ho diu?

—Perquè jo també n'hi vaig comprar una i tampoc no me l'ha portada.

—Mira el murri! Així ens ha enganyat a tots dos!

Estant en aquestes raons s'hi acosta el jutge de primera instància.

—Què us passa?

—Un cas ben curiós: que ahir vam comprar una llebre, una mateixa llebre, amb la condició que l'havien de dur a casa i no ens l'han portada. I el bo del cas és que l'havíem pagada.

—Exactament m'ha passat a mi —va dir el jutge de primera instància.

—Què hem de fer? —va dir l'advocat.

—Els dos jutges van ésser d'un mateix parer: castigar el belitre, donar-li un escarment.

El jutge de pau, que era el primer enganyat, el va citar davant del jutge suplent.

En rebre la papereta de citació el caçador que se'n va a trobar un advocat amic seu amb el qual tenia molta confiança.

—Tu, escolta; m'han citat per això i això.
L'altre rumia l'assumpte i fa de resposta:

—No tinguis por, que no et passarà res. Fes el beneit quan et preguntin, i ja veuràs.

Compareix el caçador al jutjat i li pregunta el jutge de pau:

—A veure, a veure, jo vaig comprar-te una llebre.

El caçador interromp l'acusador i respon amb veu escanyolida:

—Ti, tinyó.

—Al preu que vam tractar, jo hi vaig afegir una pesseta perquè me la portessis a casa.

—Ti, tinyó.

—Per què no la hi has portada?

—Ti, tinyó.

—Que me l'has portada?

—Ti, tinyó.

—M'agrada! Tu ets un mentider!

—Ti, tinyó.

—Com? D'aquest home no se'n pot treure res.

—Ti, tinyó.

—Bé, que ets ximple o ho fas veure?

—Ti, tinyó.

Amoïnat, el demandant, li clava una empenta i li diu:

—De mi no se'n burla ningú.

—Ti, tinyó.

—Gran murri, més que murri. Vés-te'n al botavant!

—Ti, tinyó.

Li dóna una catxeta i mentrestant el caçador s'escapa corrents. I se'n va content de sortir-se'n tan barat.



El cita l'advocat i torna a un interrogatori semblant, del qual podem recollir aquestes preguntes:

—Escolta; tu m'has venut i cobrat una llebre i no me l'has portada a casa.

—Ti, tinyó.

—Que me l'has portat a casa, gran galifardeu?

—Ti, tinyó.

—Ja diràs on l'has deixada.

—Ti, tinyó.

—Què has de dir, què has de dir, brètol!

—Ti, tinyó.

No podent-se aguantar més, l'advocat que s'hi abalança i li dóna una pinya.

—Ti, tinyó.

—Sembla que t'hagis tornat ximple de cop i volta.

—Ti, tinyó.

—I t'ho coneixes?

—Ti, tinyó.

Furiós, l'advocat li dóna un altre cop i el caçador marxa satisfet d'haver-se desempallegat ben baratet de dos dels seus adversaris.

Al dia següent torna a comparèixer al jutjat, citat pel jutge de primera instància.

—Hola, bona peça, ja m'han dit que no vols recordar-te de res!

—Ti, tinyó.

—Doncs has de recordar-te que tens rebudes de mi vuit pessetes per portar-me una llebre a casa.

—Ti, tinyó.

—En què quedem, te'n recordes o no te'n recordes?

—Ti, tinyó.

—I me la portaràs?

—Ti, tinyó.

Enfadat, l'home diu:

—Quan me la portaràs, el dia del judici?

L'altre, impertèrrit, li contesta:

—Ti, tinyó.

El jutge demandant, veient que no hi ha res a fer, dóna per acabada la cosa i diu:

—Aquest nano s'ha burlat ben bé de nosaltres.

El caçador, que s'ha alçat de la cadira per anar-se'n, contesta la darrera pregunta:

—Ti, tinyó.

Així que surt del jutjat, troba el qui l'havia aconsellat, el qual li pregunta:

—Com t'ha anat?

—Ja estic llest. Molt rebé!

—Ho has fet tal com vaig dir-te?

—Ti, tinyó.

—De manera que t'has estalviat de pagar les pessetes que els vas cobrar de la llebre?

—Ti, tinyó.

—Oidà! Em vas dir que eren vuit del jutge de pau, vuit de l'advocat i vuit del jutge de primera instància.

—Ti, tinyó.

—Així, me'n pots donar la meitat a mi.

—Ti, tinyó.

—Bé, no facis el ximple, perquè ara ja has sortit amb

la teva.

—Ti, tinyó.

—Bé, bé, d'aquestes raons no en faig res, jo.

—Ti, tinyó.

I aquell advocat quedà convençut que no trauria res del mal consell que havia donat al caçador, i que el pecat li havia fet forat.

—Fort, oi?
Conte contat, ja està acabat.
Contada per Mossèn Jesús Capdevila, de Bellpuig.
 Original
https://drive.google.com/open?id=0B-zJGRQs1QaFRnBVRWV5eWNWMlE Versió de Teresa Durán





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada